Estimats culers
Aquest any ha estat per a mi un any sabàtic. Vaig deixar Barcelona per tornar a La Pobla amb lo padrí. Lo Carles ja no ens necessitava tant.
Hem viscut com tots vosaltres aquesta temporada, Lliga, Copa i Champions lluny del soroll de la gran ciutat, amb les meves germanes les ovelles de lo Pallars.
Crec que millor per nosaltres que no sabem llegir ni sentim la ràdio ni mirem la tele. Em fa molta gràcia quan lo padrí parla de la “Central lechera”, jo conec la Central lletera de lo Pallars” i no entenia perquè es posava de tan mala llet. Desprès li agafava un patatús quan parlava de la “Caverna mediàtica” i jo, pobre animal, tampoc entenia res.
Vaig preguntar a algunes companyes per veure si sabíem alguna cosa però tampoc. Fins que vaig anar a parlar amb lo Pau, lo fill de lo tiet Josep que és un fadrí de vint i pocs any i que sap de tot per això li diuen lo “Pau punt 2”. Que jo no sabia que volia dir això fins que vaig anar a parlar amb ell.
Doncs resulta que això vol dir que lo “Pau punt 2” està tot lo dia connectat amb una cosa que li diuen Internet i que se n’entera de tot abans dels altres.
Amb la meva cosina la Pepa de can Patolla, ens vam anar a veure lo Pau que viu 3 masies més amunt que la dels Puyol i efectivament ens el vam trobar assegut davant de la seva Internet.
Li vam demanar que ens expliqués que volia dir tot això de la “Central lechera” i la “Caverna mediàtica”. Lo Pau ens ho va anar explicant i a mesura que ho feia a mi em sortia foc pels queixals. Al final li vaig dir: “Kollons Pau que en sou de burrus els homes que necessiteu un paratu per saber el que nosaltres els animals sabem des de anys i panys: del Centre no ens vindrà mai res de bo. Tot està contaminat a Madrid i la gent no acceptarà mai que el Barça i Catalunya siguem més que ells.
De que us estranyeu? També us sorprèn lo puto Mourinho que no vau tenir prou amb lo puto Figo?? Que esperàveu? Aquest noiet que va arribar a Barcelona de la maneta de l’avi Robson era un mitja merda i ara és una gran merda. Si multipliqueu merda per merda donarà sempre merda al quadrat. I ja sabeu la merda embruta però té l’avantatge que fa pudor i la olores abans de veure-la. O sigui no ens hem d’acostar.
Hem de fer com lo Pep a fer tota aquesta temporada, centrar-nos amb el futbol i prou”.
Us escric acabat d’arribar de Wembley on vaig acompanyar lo padrí perquè lo Puyi ens ho va demanar. Ja havíem estat a Paris i a Roma i deia que li portàvem sort. Doncs que no se’n parli més i cap a Wembley.
Renoi feia fred però com que encara no m’han xollat portava l’abric d’hivern i m’ho he passat d’allò més bé al Hyde Park. Tot tan verd feia goig. L’ambient formidable i els anglesos que ens miràvem amb bons ulls. Això prometia.
És quan viatges a l’estranger que te’n adones perquè el Barça és més que un Club. Som els ambaixadors de Catalunya al món. Hyde Park, Trafalgar Square tot Londres era blaugrana i la senyera es passejava amb orgull junt a la bandera del Barça. Els anglesos tan flegmàtics ells, somreien tímidament però els hi agradava que aquell dia tan gris estigues il•luminat per aquell exercit pacífic vingut del sud.
Mai millor dit, venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà, som la gent blaugrana i apa tots al metro i cap a l’estadi de Wembley.
Del partit no us diré res, ja ho sabeu tot. S’han escrit rius de tinta sobre el joc excels dels nostres menuts, dels Xavi, Iniesta, Pedro, Villa i Messi però lo padrí i una servidora estàvem esperant el xiulet de l’àrbitre perquè sabíem que la gesta més forta, el moment més sublim encara no s’havia vist i així va ser com el nostre estimat Carles, lo Puyi, lo fill de lo Josep de la Pobla de Segur anava a protagonitzar el fet més meravellós que un esportista pot tenir: anava a cedir el seu braçalet de Capità al seu company Abidal perquè fos ell que recollís i alcés la Copa de la Champions que entre tots havien conquerit.
Aquesta fou una decisió personal de lo Carles, no la va consultar ni amb lo Pep ni amb ningú. Li va comunicar en aquell moment a l’altre capità en Xavi i dit i fet li va cedir el braçalet al company, a l’amic que feia només dos mesos havia estat operat d’un tumor al fetge. FETS NO, PARAULES!!!
Si senyor, lo meu noi de la Pobla, lo Carles que he vist néixer i créixer a lo Pallars va demostrar el que significa per un català l’amistat. I l’Abidal no ho oblidarà mai. Sap que és català qui, a més de néixer i viure a Catalunya, vol ser català i esteu segur amics i companys de la Penya Barcelonista de Lisboa, lo Abidal ara ja és un dels nostres. Perquè ho volem i perquè ell ho vol. No fa falta dir res més.
Gracies Carles per haver donat al món una lliçó del que en realitat som els catalans.
Paraula de Queca
