La crònica de la Queca

 

 

LA CRÒNICA DE LA QUECA 

 

 

 

Estimats culers de Lisboa fa dos anys que havia agafat la jubilació com a cronistaoficial de la Penya Barcelonista de Lisboa.

El padrí i jo ens vam tornar al Pallars més concretament a La Pobla de Segur a can Puyol, la casa pairal de lo Gran Capità. Lluny de Barcelona però no lluny del Barça. A can Puyol es respira barcelonisme per tots els recons.

Lo padrí i jo estem més grans però no menys joves. Tenim la sang blaugrana i calent i avui més calent que mai ho enteneu, oí?

Ens em aixecat a les 6 del matí per agafar lo Alsina Graells de les 7. Destí Barcelona. Avui baixem amb lo San Cristo gros.

Potser algun despistat es preguntarà que passa avui? Perquè baixen amb lo San Cristo gros a Barcelona?

Avui és juga lo “Clasico” ho poso així de propòsit. Los mandriles són  de Castella i no entenen el català, només entén el castellà i l’anglès de la Sra. Bottle, l’alcaldessa dels Mandrils.

Lo padrí s’ha posar l’uniforma de la “quinta del biberó” que encara conserva al fons del bagul. Diu que avui ho necessitarà que l’ambient està mol escalfat pel batalló de Somosaguas. Jo pobre de mi no sé ben bé de que parla però s’ha passat les 3 hores del viatge remugant No pasaran, no pasaran.

Amb absència de lo puto Llouriñez tenim el trio Wert, Botella, “Enana del chichón” com li diu la meva cosina “Blanqueta” a la Soraya de no sé què. Aquest tres es valen i es sobren per escalfar motors.

Avui els nens socis menors de 8 anys  no poden entrar a l’Estadi i, lo padrí i jo ens preguntem si és perquè ja han estat espanyolitzats pel Sr. Wert  o és un altre acudit del Senhor Rosell. Be aquesta pregunta la deixem aparcada de moment i ens centrem a agafar el Metro fins a Maria Cristina per arribar a temps per dinar amb lo Carles que ens espera al Princesa Sofia per donar-nos les entrades.

La primera que hem vist a la porta esperant-nos, ha estat la Vanessa la xicota de lo Puyi que ja està molt rodoneta. Aviat farà besavi a lo padrí que està molt content i feliç comptant els dies que falten per gronxar el nadó. Tan alta, tan rossa la Vanessa sembla una princesa veneciana.

En un tres i no res ens ha fet passar al menjador on els jugadors estaven dinant. Lo Puyi ens havia guardat dues cadires a la taula dels encarregats del material més coneguts com “utilleros” perquè sap molt bé que no ens agrada remenar la cua. El padrí ja no pot i jo no en tinc. El veiem pletòric i amb moltes ganes de jugar lo partit. Lo Puyi sempre es creix contra els mandrils. Li surt la bèstia de lo Pallars i seria capaç de menjar-se lo Ronaldo tot cru. No sabem si lo Tata el posarà. A mi m’agradaria que fes parella de ball amb lo Marc Bartra. No entenc perquè en els alts estaments del Club no el volen donar continuïtat quan ha demostrat que és un gran central i fet a casa. Potser per això o bé perquè és de Sant Jaume dels Domenys i és difícil de traduir al “brasileiro”. Ara lo que és porta a can Barça és la Samba i no la sardana.

El partit comença a les 18:00 però a lo padrí li agrada arribar el primer abans que obrin les portes motiu pel qual a les 5 ja errem davant les portes per entra. Com sempre lo Puyi ens ha donat dues bones entrades al costat del “banquillo” del Barça.

Surten els jugadors, sona l’himne i fem el mosaic, 98.761 culers han fet un mosaic dedicat a lo Tito que continua lluitant contra la seva malaltia. Se m’han posat els pels de gallina.

Lo Puyi ha estat a la banqueta, lo Tata ha volgut que descansi y ha preferit en Piqué i Mascherano. Jo que porto molts anys veient futbol us haig de dir que lo Pique m’ha fet patir i per dues vegades les seves cagades han hagut de salvar-les Mascherano i el Busi si no ja eren gol pels mandrils.

Lo xiquet de la Cresta de gall del Pallars en una bonica combinació amb lo gusiluz ha obert la llauna, explosió a l’estadi, petards per la vila i per tot Catalunya. Començàvem bé. A la segona part los xiquets han estat més ensopits que un plat de bledes i lo padrí només feia que preguntar: has vis a lo Cesc, has vis a lo d’Arenys i no ha parat fins que lo Tata per a que callés l’ha substituït pel noi de Tokopilla que ràpidament ens ha demostrat que és un “jugadorazo” marcant un del gols més bonics que hem vist aquesta temporada. Ha rebut la bimba en llarg, com a ell li agrada, ha deixat assegut Varane i magistralment, des de la frontal, ha picat la pilota per sobre de Diego López. Lo padrí quasi s’ofega cridant goooooooooooooooooooooool.

Hem patit una mica i també hem xalat de debò quan lo CR7 ha reclamat penal a l’àrbitre 24 minuts desprès de l’acció. Aquest noi no sap que fer per cridar l’atenció, però, ara que no me sent lo padrí, confessaré que  lo Adriano li ha fet un penal com una casa de pagès. Però no seré jo que em queixi. Val per totes les vegades que no ens els xiulen a nosaltres, oi?

Els mandrils a 6 punts i ara cap a La Pobla amb lo padrí a can Puyol ens esperem per celebrar com cal aquesta victòria. Nosaltres no som gaire de cava i  ho celebrarem amb un bon vi de la bota del recó i per lo padrí una bona ratafia i un puret que guanyar als Mandrils és el més gran que hi ha,

Paraula de Queca