Salvats per Messi

Salvats per Messi

• Tres gols de l'argentí eviten la derrota d'un Barça que va jugar amb 10 tota la segona part

BARCELONA 3 - 3 REIAL MADRID

Veure-ho per creure-ho. El Camp Nou va celebrar un empat contra el Madrid com un triomf dels grans. Leo Messi, la figura que més bé representa el Barça del futur, li va salvar la vida al campió amb tres xuts amb l'esquerra, tres cops de geni que van salvar el Camp Nou de la deshonra de caure davant un rival que estava moribund.

El 3-3 amb el rellotge esgotat va despertar l'orgull culer i va donar pas a una desaforada excitació davant un possible penal a Ronaldinho en l'últim moment.

Un gir inesperat que va deixar el Madrid malparat després d'haver- se sentit a la glòria en un partit que se li va obrir de bat a bat després de l'expulsió d'Oleguer i que hauria pogut donar-li vida. Se li va escapar, potser amb això, l'última esperança d'aixecar el cap.

El Barça pot celebrar el punt, però també necessita un examen de consciència si vol endur- se aquesta Lliga.

El millor del partit es va concentrar al principi i al final. Tres gols en 12 minuts i l'empat agònic, i pel mig, un clàssic en què res va ser com s'esperava. Ni la decisió de Rijkaard d'apostar per l'atrevit 3-4-3.

Ningú es podia imaginar un inici tan fora de qualsevol guió, tan accelerat, tan embogit. I molt menys que el Barça tingués les de perdre. Tot va començar amb un mal rebuig de Thuram, una pilota que va caure a peus de Van Nistelrooy i que va acabar a la xarxa de Valdés. ¡Als quatre minuts!

El Madrid, que tres dies abans havia batut el rècord de la Champions encaixant un gol als 10 segons a Munic, es va posar al capdavant. Va ser un senyal del que vindria.I així va seguir el clàssic. Embogit. De cap per avall.

Això sí, hi ha coses que no canvien. Passa el temps, els presidents, els entrenadors, desapareixen els galàctics, però Casillas segueix aturant, aturant, aturant. No arriba a tot, és clar. Li va prendre l'empat a Etoo, però a continuació no va poder amb Messi. Ja està. Les coses al seu lloc als 10 minuts i tornar a començar.

D'això es tractava.Es tractava d'això, però el Barça va ser incapaç d'aprofitar el cop. Ni tan sols va tenir temps de disfrutar-ho. En la jugada següent, Oleguer li va regalar al Madrid el que més necessitava.

Un bri d'aire per no enfonsar- se.

Penal, gol de Van Nistelrooy i el Camp Nou tornant-se a fregar els ulls per creure el que estava veient. Minut 13 i el Madrid ridícul, el Madrid del sentenciat Capello, guanyava 1-2.Obligat a recuperar el terreny perdut, el Barça se'n va anar una altra vegada de cacera.

Casillas va aparèixer en un altre pols amb Etoo, però no va arribar davant la fera de Messi, que va tancar d'un fort xut una excepcional combinació entre Etoo i Ronaldinho. Aquí el Barça va tenir el partit. Llavors va poder i l'hauria d'haver rematat.

Messi, Etoo, qualsevol, hauria d'haver evitat el que després ja va ser inevitable. Ningú s'ho podia esperar, però va passar.Quan faltava poc per al descans, Oleguer va pecar un altre cop, es va guanyar una tontíssima expulsió i tot va canviar. O aquesta és la sensació que va quedar perquè a la segona part el Barça va naufragar de dalt a baix, i encara gràcies a Valdés que, parada a parada, va permetre que al final passés el que va passar.

Etoo no va sortir i això ja va ser un mal senyal, un cop psicològic per a l'equip i la grada. El Barça va quedar escampat al camp. Trencat. No s'aguantava per enlloc. Fràgil en defensa, ofegat al centre del camp i desaparegut al davant. Un desastre.

De sobte, el Madrid es va sentir més còmode que mai. Acostumat a patir, va acollir encantat tanta facilitat i es va posar a jugar sense res a témer. Guti, el millor blanc, va seguir amb el seu recital, sense ningú que el molestés.

MOLTS DUBTES

I va arribar el que havia d'arribar. De res va servir que Rijkaard recuperés el dibuix tradicional, amb quatre defenses, veient a venir que hi tenia molt a perdre. Ho va perdre igualment perquè era un problema estructural. Sergio Ramos va pentinar una pilota i, vinga, endins. I es va fer tard. Sense aire, sense il.lusió, sense cap bona idea, sense empenta, el Barça ho va intentar però no va aconseguir res.

Fins que va aparèixer Messi quan ja ningú ho esperava, ni ell, quan el Madrid ja alçava els braços i tornava a sentir-se viu. L'empat és un gran botí per al Barça, però no suficient per oblidar tot el que va passar abans.

Potser 11 contra 11, tot hauria estat diferent. Segur que sí. Però no és excusa per justificar les enormes llacunes blaugrana.

El culer va salvar l'honor, però mirant els seus amb molts més dubtes que abans.