L'etern dilema del futbol

• Ronaldinho i Capello, líders de dues propostes antagòniques, es veuran les cares per primera vegada • El 'jogo bonito' de 'Ronnie' s'enfronta al resultadisme de l'italià La guerra dels mons. Ni tan sols Madrid i Barça. És, simplement, jugar contra guanyar. La disciplina contra la imaginació. El rigor contra l'atreviment. El múscul contra el virtuosisme. Tambors contra violins. La pissarra contra el guix.El Bernabéu es convertirà avui, després dels 100 primers dies de Ramón Calderón i els 50 de permís que va demanar Fabio Capello, en l'escenari escollit pel resultadista tècnic italià per enfrontar-se a Ronaldinho i a tot el que representa el Pilota d'Or blaugrana.Després de tres anys en blanc, el Madrid, Calderón i Pedja Mijatovic van escollir Capello per liderar un projecte ple d'urgències històriques, encaminat, simplement i planerament, a aconseguir un títol. Al vell amant del pernil de Jabugo i el Rioja, a l'inquilí de Marbella, a l'antic admirador del Generalí- simo ("trobo a faltar la calor d'Espanya, la creativitat llatina i l'ordre que va deixar Franco", va declarar al prestigiós rotatiu La Repubblica) només li han demanat guanyar, guanyar i guanyar. D'aquí que Capello es blindés amb la seva guàrdia pretoriana i fitxés Cannavaro, Diarra i Emerson, oblidant-se de les promeses electorals, vistoses i atractives, del president, que va flirtejar amb Kaká, Cesc i Robben, germans bessons de Ronnie. I és que l'èxit de Capello, amb gols o sense, amb espectacle o sense, parteix de la defensa. Ja ho va dir el profeta del gol Johan Cruyff dies abans de la final d'Atenes: "Ells tenen Desailly i nosaltres, Romário". D'aquella defensa en va néixer la punyalada més impressionant clavada a la història culer: 4-0 i cap a casa. Però diuen que aquell Capello no és aquest. Al míster que va abandonar la vecchia signora, escapant del seu naufragi tot i l'amistat que l'uneix amb Luciano Moggi i Antonio Giraudo, les dues víctimes més destacades de l'escàndol del calcio, li han retocat entre tots el projecte.Va ser arran de la derrota a Getafe. Diuen que la plantilla, que es va reunir sola, amb Capello i, més tard, amb Mijatovic, un dels seus, va suggerir a l'engominat director esportiu blanc que convencés míster fuet de jugar amb algú que tragués la pilota amb criteri (Helguera), un de ràpid al davant (Robinho) i dos laterals que correguessin la banda: Sergio Ramos i Roberto Carlos. Dit i fet. Golejada a Bucarest. Capello va renunciar a tot menys al seu cinturó de força: Diarra, que va costar el mateix que Ronaldinho, i Emerson. S'ha hagut d'empassar el gripau d'Helguera, a qui li va prendre el dorsal per donar-lo a Diarra, el va posar en venda i el va fer entrenar-se amb el juvenil; va dir que Ramos no seria mai lateral, i allà el tenim; que Robinho no servia perquè no sabia jugar sense pilota, i va acceptar Guti després de demanar 18 milions a l'Atlètic per ell, que Javier Aguirre va estar a punt de pagar. La prova del cotó Aquest Capello ressuscitat amb la seva golejada a Bucarest (Mijatovic s'ha atrevit a dir que estan millor que el Barça) passarà avui la prova del cotó davant Ronaldinho. És el somriure contra la ganyota. ¿Algú s'imagina Capello somrient, relaxat a la banqueta? ¿Algú s'imagina Ronaldinho tens? Dos mons, dos esperits diferents: guanyar a través del jogo bonito, o guanyar i ja veurem si juguem bé.Per a Capello, l'espectacle és "guanyar". Per a Ronaldinho, "divertir". Per a l'italià, el tiqui-taca és "un futbol antiquat". Per al brasiler, el camí per aconseguir la victòria. Ningú s'imagina Capello fitxant Ronaldinho. Ni Ronnie arriscant la seva col.lecció de pilotes d'or acceptant la seva oferta.Ronaldinho, l'arc blaugrana, es presenta al Bernabéu sense la seva millor fletxa. Etoo, el dard que mata, s'ha quedat a casa. Potser per això, Capello no ha volgut veure el vídeo de l'últim 0-3. Emilio Perez de Rozas. El Periódico de Catalunya.