LA CRÓNICA DE LA QUECA

Aquesta és la meua primere crònica d’un Barça-Madrid a l’Estadi.

Encare em tremolen les potes de l’emoció i de l’orgull que vaig sentir ahir entre les 7 i les 9 de lo vespre.
Em perdonareu si no parlo masse de lo partit que vaig viure des de lo meu lloc darrere la banqueta del Barça. Lo Keite se’n cuide molt de vigilar que lo àrbitre no em descobreixi.

Ahir lo padrí no va anar al camp perqué a la seva edat lo metge no li permet emocions tan fortes per lo seu cor.
Però si que van venir culers d’arreu del món i entre ells lo president de la nostre Penya de Lisboa que cridave com el que més.

Abans de començar lo partit i amb l’ajuda de lo Keite, em vaig colar pel túnel dels vestidors. Volie saber com eren de prop els galácticos. Jo, que sóc una ovelle do Pallars, només estic acostumada als homenots de la Pobla.
Batua quina decepció!

Lo Kaká, que voleu que us digui, més aviat poca coseta però lo puto Cristiano no arribe a lo turmell do meu Puyi. Aquests nois no han menjat mai calent. No saben ño que és la llonganissa de la Pobla ni la llet de lo Pallars. Així estan molt finets, molt boniquets, molt pentinadets, molt metrosexuals.
Lo Cristiano portave 1 kilo de gomina i es clar al costat de lo Puyi semblava una neneta amb rimel a les pestanyes. Quin faxenda amics, a lo Inieste se li van omplir el kollons i el va fer callar. Visca lo Gusiluz!

Encare que no sóc una experta en futbol us puc garantir que ahir vaig vore lo millor Puyil de la meua vida, un gegant, un heroi, un gran capità, un exemple per a tothom i sobretot per als nanos joves.

Força barça, que som los més collonuts del món!!!!

Paraule de Queca