LA CRÓNICA DE LA QUECA

Encara estic marejada. Mai havia vista tant lujo i tants barcos en un roc tan petit com és Mónaco.

Ha estat un viatge molt accidentat i cansat perquè aquesta vegada lo padrí i jo vam viatjar amb autocar perquè no em van deixar pujar a l’avió i em volien facturar amb les maletes. Sort que lo padrí es va negar i vam agafar lo autocar a les 5 del matí. Redéu! Jo pensava que aquestes hores la gent de bé dormia. Pos no, a l’esplanada de Can Barça hi havien uns mil bojos esperant els autocars amb banderes i samarretes del Barça i havia fins i tot l’avi del Barça. Em vaig fer una foto amb ell.

Vaig tenir el meu moment de glòria perqué molts aficionats em va reconeixer i és que amb lo meu nou pentinat m’assemblo molt a lo meu amo, lo capità Puyol. De seguide es véu que som gent de la Terra ferma, de lo Pallars.

Cap al migdia varem arribar a Mónaco sota un sol de justicia i els carrers eren plens de gent blaugrana. Jo sempre m’emociono quan ho veig, lo padrí diu que sóc una tova i una sentimental. Deu ser veritat.

Em vaig anar a fer una volteta per lo Club Naútic per veure si pillava a la Estefania en boles però no va haber-hi sort perque els guàrdies no em van deixar entrar perque no portava el traje de bany. Batua a on s’ha vist una ovella en bikini!!

Bé, vaig pensar, aniré a veure l’entreno de los nois i cap a l’Estadi Lluís II vaig fer cap. Allí si que em van deixar entrar i tal com vaig veure la gespa aquest camp deu ser un lloc de trobada de les ovelles monegasques perque estava molt mossegada. Vaig pensar en els turmells de lo meu estimat Puyi i dels seus companys perque un camp així és molt perillós.

Havent dinat van fer cap a lo Casino amb lo Padrí. Volie jugar uns calerons a veure si guanyava alguns duros però feia tant de fred a dins d’aquesta espécie de Mona de Pasqua que és lo Gran Casino de Mónaco que l’únic que podiem guanyar eren números per a la grip dels tocinos o com se vulgui dir cientificament.

Lo partit va ser llarg i dur però no podem guanyar sempre sense emoció. En aquest partit va haver-hi i molta i fins i tot lo padrí que es de mena optimista es va posar nerviós jo el mirava de reull i veia que s’estava menjant lo puro.

Al final dels 120 minuts i després de lo gol de lo Pedrito une altre volta cap a lo autocar i cap a Barcelona amb la 5ª al sarró tal i com us ho vaig prometre la setmana passada. Jo només tinc una paraula i la compleixo.

Paraule de Queca