«Sí, sí, sí, ens en anem a Madrid», va cridar el Camp Nou per celebrar el pas a quarts del Barça

«Sí, sí, sí, ens en anem a Madrid», va cridar el Camp Nou per celebrar el pas a quarts del Barça

«Sí, sí sí, ens en anem a Madrid». El crit ja va ressonar ahir a la nit al Camp Nou, entusiasmat davant la Champions que li queda per davant, un viatge que també mereix viure’s amb els cinturons cordats. Com el que va acabar a Roma. O més. El Barça està a quatre partits de la final del Bernabéu, la cita que terroritza Florentino i companyia i que ha desfermat un excitant pessigolleig entre tots els culers. Ahir a la nit, davant l’Stuttgart, ja va obrir les portes dels quarts amb l’elegància i la contundència (4-0) que altres no van tenir, empès, és clar, per un Messi estratosfèric. Bé, altres es van quedar al llindar, fidels a sis anys de fracassos, i ara creuen els dits perquè l’únic representant espanyol que queda a la Champions caigui com més aviat millor.

Així viurà el Madrid el sorteig de demà a Nyon, desitjant que la sort li giri l’esquena al campió i l’aparelli amb el pitjor enemic possible. La qüestió és que no és fàcil fer fora aquest equip d’Europa. Els enemics amb pitjor pinta, Manchester i Inter, ho saben per experiència. Els anglesos, a Roma; Mourinho i Etoo, en la lligueta (1-1 a Milà i 2-0 al Camp Nou). Al seu costat apareixen vells coneguts: l’Arsenal de Cesc, que ja va caure a París, i el Bayern de Van Gaal i Ribéry. Un bon cartell, acompanyat del morbo d’un duel amb el Lió, i que completen el CSKA de Moscou i el Girondins de Blanc.

Passi el que passi demà, sigui quin sigui el pròxim destí, el Barça va tornar a ratificar davant de tot Europa que segueix aquí, disposat a lluitar per defensar la seva copa, una de les sis que va conquistar, i que avui amb el Bernabéu a l’horitzó és més desitjable que mai. «Sí, sí, sí, ens en anem a Madrid». És el nou crit de la grada, que Guardiola i l’equip s’esforçaran a no escoltar més del compte per no ser víctimes de l’ansietat que es va emportar per davant el Madrid. «No vull que el Barça arribi a la final», va reconèixer ahir Marcelo, en un signe de totes les pors que viuen a la galàxia caiguda.

SENSE INVOCACIONS

Al Camp Nou no hi va haver invocacions, ningú va prometre guanyar per 3-0, ningú li va faltar al respecte a l’Stuttgart per més que l’1-1 de l’anada afavorís un ambient més confiat del que es va forjar fa una setmana al Bernabéu. És una qüestió d’estil, de cultura, una manera de comportar-se que forma part d’un Barça que viu a imatge i semblança del que predica Guardiola, l’entrenador-ideòleg de l’obra més grandiosa de la història del club. L’equip va afrontar el cara a cara amb una humilitat que ni les sis copes ha fet trontollar.

A Guardiola tampoc els diaris li fan les alineacions. Res a veure amb Pellegrini, a qui cada setmana li exigeixen alguna cosa, i de la mateixa manera ressusciten a Guti que maten Higuaín. Al Camp Nou, Pep té carta blanca, i fa i desfà a la seva conveniència, sense que ningú tingui res a dir. Total, que ahir a la nit en el lloc d’Ibrahimovic va aparèixer Henry, i ningú va arrugar el nas més enllà de la sorpresa. I el mateix amb els retocs que va fent al sistema, conscient que l’orquestra no està del tot afinada. I, igual que contra el València, ahir va tornar a trobar el que buscava.

És clar que, per més voltes que hi doni, al final gairebé tot acaba en la mateixa peça. Messi. I Messi. I una altra vegada Messi. Dels últims 11 gols del Barça, n’ha marcat 8. Sí, sí, vuit. En quatre partits. ¿Què podem dir? No hi ha paraules. Així que el Camp Nou no deixa de corejar el seu nom i rendir-li honors. Ha destrossat totes les comparacions i més ara que Ronaldo ha desaparegut del mapa d’Europa. Messi va embalat a revalidar tots els premis que va guanyar.

IMPARABLE MESSI

No hi ha qui el pari i cada dia es fa més gran, més genial, i també més perseguit, tot i que ell a penes es queixa. Només pensa a aixecar-se i a tornar-se a posar a córrer. A Madrid, ara, estan indignats amb les puntades a Ronaldo. N’hi queden moltes per rebre per estar a l’altura de Leo. En això, també està molt lluny d’ell. Com el Madrid, condemnat a veure el seu final per la tele i a seguir angoixat amb cada pas que el Barça fa camí del Bernabéu.Ja està una mica més a prop, però no per voler anar de pressa s’hi arribarà abans. Aquest viatge segueix. I ja té música. Després d’un 4-0, amb quatre partits per davant i a la recerca de la quarta Copa d’Europa. És la quarta simfonia. «Sí, sí, sí, ens en anem a Madrid...».