Els culers de dol

Un barcelonista de tota la vida

Nicolau Casaus de la Fuente i Jené va néixer a Mendoza (Argentina) el 12 de febrer de 1913.
El seu pare, José, era fill de Lora del Río (Sevilla) i provenia d’una família de militars; el seu avi havia estat a la guerra de Cuba i el seu oncle va morir combatent a l'Àfrica. La seva mare, Gertrudis, havia nascut a Cervera (Lleida) i era una virtuosa del piano, encara que va fer feines molt més dures per tirar endavant la família, de caire modest. Els seus pares ja tenien dos fills (Lola i Josep) quan van decidir emigrar cap a l’Argentina, on va néixer Nicolau Casaus i també el seu germà Robert, mort prematurament als 16 anys. L’any 1918, en acabar la I Guerra Mundial, la família Casaus va tornar a Catalunya i va fixar el seu domicili a Igualada, després que al pare no li hagués funcionat del tot bé un negoci editorial que havia muntat a l’Argentina. Va ser a Igualada on Nicolau Casaus es va afeccionar al futbol i, des de molt jove, va practicar-lo en l’equip de l’Ateneu Igualadí. Tenia 9 anys quan va veure per primer cop un partit del Barça i quan, també per primer cop, va parlar amb el que seria el seu ídol i més tard amic entranyable: Josep Samitier. La seva orimera feina va ser en una impremta d’Igualada. Era l’any 1927 i cobrava cinc pessetes a la setmana, mentre encara tenia temps per assistir dues hores diàries al col•legi. Casaus va fundar una de les primeres penyes barcelonistes, aleshores concebuda com un grup d’amics: la Penya Germanor. Des d’Igualada va organitzar autocars tant per anar a l’estadi de les Corts a veure els partits del Barça com per seguir-lo en els desplaçaments. A la temporada 1951-52, va arribar a anar fins a Tetuan en cotxe per celebrar la victòria del Barça a la Lliga el diumenge anterior. Amb 24 anys, es va casar per primer cop l’any 1937, amb Pepita Masip Sabat, filla d’un empresari tèxtil d’Igualada i que era cosina germana de l’esposa del que seria gran extrem dret del FC Barcelona, Estanislau Basora. La Guerra Civil el va sorprendre a Igualada, quan era al capdavant de l’incipient negoci tèxtil de la família. Va intentar reclutar-se per lluitar al bàndol republicà, però Casaus era oficialment estranger (malgrat haver estat inscrit al consolat de Mendoza, els seus papers no van ser enviats mai a Espanya) i el van comminar a abandonar el país. Casaus es lamentava que dos amics seus, als quals va engrescar per allistar-se per combatre el feixisme, sí els van donar com a aptes. Malgrat no poder anar al front, va participar activament en defensa de la República des de la revista “Horitzons”, en la qual no hi havia setmana que no escrigués un article contra el general Franco i les seves tropes. Aquesta activitat li va passar factura quan es va produir la victòria dels “nacionals” i va ser detingut per la policia franquista el 1939, que el va anar a buscar a casa seva, a Igualada, un cop acabada la Guerra Civil. Oficialment, li van imputar els següents càrrecs: “rojo, separatista y auxilio a la rebelión”. Després d’un consell de guerra, va estar condemnat a mort durant 72 dies i va passar cinc anys a la presó, on es va posar al capdavant de l’economat. “D’aquesta manera no vaig passar gana”, reconeixia. També recordava que la seva afecció a fumar puros i a fer la migdiada va començar a la presó. L’única cosa que va agrair a la policia franquista va ser el fet que mai no el torturessin. Un cop recuperada la llibertat, va traslladar-se amb la seva família a Barcelona, al carrer Bailèn, on juntament amb un amic i amb l’ajut econòmic de Samitier (mai no va amagar que li va deixar 400.000 pessetes d’aleshores) va engegar una empresa de filatures. A la sortida de la presó, però, Casaus havia perdut tots els drets com a ciutadà (que no va recuperar fins al 1975) i no podia ocupar cap càrrec directiu al FC Barcelona, malgrat haver col•laborat amb diverses directives i ser un dels principals impulsors de la Penya Solera. Tot i que no en va ser el fundador, sí que va poder presidir-la durant 18 anys. També va estar al capdavant de la Comissió Social de la inauguració del Camp Nou, el 24 de setembre de 1957. Abans, el 18 de març de 1954, també va estar entre el grup de barcelonistes que va portar la primera pedra de l’Estadi des del vell camp de les Corts. Els seus problemes amb el règim franquista no van acabar en sortir de la presó. A finals dels anys seixanta es va deslliurar de dues ordres d’expulsió del país, atès que encara estava considerat com a estranger. Una vegada, per fer un discurs en català, i una altra, per canviar de lloc un retrat del general Franco, que era a la porta d’entrada de la Penya Solera. A més de Samitier, esportista molt admirat per Franco amb el qual va mantenir una certa amistat, va ser l’acadèmic José María Cossío qui va intercedir per Casaus i entre ambdós van aconseguir que s’anul•lessin les ordres d’expulsió. Com a barcelonista militant, va exercir una oposició molt forta, durant els anys seixanta i setanta, envers els presidents Enric Llaudet (1961-68) i Agustí Montal (1969-77), la qual cosa va reconèixer en repetides ocasions. En 1975 es va quedar vidu, en morir la seva esposa en accident de trànsit. Cinc anys després va contraure matrimoni amb Conxita Sanfeliu Malet. L'any 1978 es va presentar com a candidat a la presidència del Futbol Club Barcelona representant el barcelonisme històric. Josep Lluís Núñez va ser el guanyador a les urnes i va oferir a Casaus la vicepresidència del Club. Nicolau Casaus va acceptar-la per treballar en l’àrea social i la relació amb les penyes, amb les quals sempre havia tingut un vincle important. Casaus es va convertir en l’ambaixador del Barça arreu del món, atès que va ser també el delegat del primer equip de futbol en els desplaçaments. Sota el seu impuls, els fenomen “penyístic” va adquirir una destacada importància i el barcelonisme, adormit durant la dictadura per raons òbvies, va despertar. Quan Casaus va entrar al Club, només hi havia 60 penyes barcelonistes oficials. La seva trajectòria com a dirigent barcelonista li ha reportat el respecte i la consideració de tot el futbol espanyol, que es va aplegar al seu voltant el 12 de juny de 1999 per retre-li un homenatge multitudinari i entranyable amb més de 600 penyes assistents. Aquestes van obsequiar-lo amb un bust de bronze, que està actualment exposat al Museu FC Barcelona President Núñez. Malgrat que es va fer soci el 1927, la seva antiguitat al Club és de 1948, ja que després de la Guerra Civil va causar baixa per manca de pagament. Des de l’any 2000, era el President d’Honor de l’Àrea Social. Casaus va ser pare dos cops. Ha rebut nombrosos guardons al llarg de la seva vida, entre els quals destaca la Medalla al Mérito Deportivo. Per acord de la Junta Directiva del Club, era vicepresident honorífic de l’Entitat des del gener de 2003.