Veure-ho per creure-ho

Veure-ho per creure-ho
• El Madrid se situa a dos punts del Barça, que segueix líder gràcies a una altra ensopegada del Sevilla
S'han d'obrir bé els ulls. És necessari veure-ho i tocar-ho per creure- s'ho i fins i tot així, sembla mentida. Però la Lliga no enganya i, ara mateix, tant li fa qui la conquistarà. Cansada que el campió faci el tonto i que al primer aspirant, el Sevilla, les cames li facin figa quan la té a prop, ha decidit donar ales a qui fins fa ben poc era un pobre diable. El Madrid, el ridícul Madrid, el desnonat Madrid del desnonat Capello, està a dos punts del Barça, amb el goal average a favor i disposat a emportar-se la Lliga a traïció. ¿Oi que s'han d'obrir bé els ulls?En unes setmanes, el Bernabéu ha passat de xiular a tort i a dret, de treure mocadors contra una llotja on Calderón no volia ni asseure's, a posar-se drets per acomiadar els seus gairebé com a herois, oblidar-se de si juguen malament o pitjor i fer-se il.lusions que fa quatre dies no eren d'aquest món. El madridisme ja està fent comptes. I no són els de la lletera. Ara mateix, tot és possible. Tan malament va la Lliga, tan fora de control, que fins i tot no descarta llançar-se als braços del Madrid, que ahir va fer el que ni Barça ni Sevilla, que va empatar a casa davant el Racing desaprofitant una altra ocasió de col.locar-se líder, van saber fer. Va batre l'Osasuna, el tercer triomf consecutiu, suficient per ficar el nas cap allà amunt.Una Lliga animada"La Lliga està animada", va admetre ahir Deco, de visita a la Corunya. Va anar a veure el seu company Andrade i de passada el Depor-Espanyol aprofitant els dies de festa de què disposa la plantilla. Sí, molt animada. Potser massa per als culers. "Queda molta Lliga i Sevilla i Madrid són igual de perillosos", va assegurar. Com qui no vol la cosa, el Barça s'ha entestat a complicar-se la vida, incapaç de donar un cop definitiu d'autoritat i aclarir els dubtes que jornada a jornada van acumulant els culers. I ara per ara en són molts. Massa per poder creure a cegues en un campió que no és res del que havia estat i que quan surt fora del Camp Nou és un qualsevol a qui ningú té respecte. Només ha guanyat cinc partits fora, una misèria que diu molt de la falta d'ambició de l'equip. Si surt a guanyar, o ho dissimula molt bé o no pot amb la seva ànima.L'actitud de dissabte a La Romareda n'és un bon exemple. La consigna unànime que era la sortida més difícil d'aquesta recta final es va quedar en això, en una consigna. Al camp, res de res. I no és la primera vegada que passa. En el fons, el partit va ser una mica el reflex del dia a dia, la conseqüència de la forma de vida d'un equip que fa la sensació de jugar amb l'estómac ple. La fam, aquest concepte que tan sovint s'havia utilitzat fins ara per justificar els èxits, ha deixat pas a una mala digestió.Jugar com s'entrenaFa temps que al vestidor no se sent la famosa proclama que tanta fortuna va fer en el passat i que va ressonar amb força després de la conquista de París: "Volem fer història". A Europa, l'ocasió de fer història ha passat de llarg amb l'adéu a la Champions quan començava el que és bo.Durant els últims temps, hi ha una altra proclama que ha passat davant d'aquell desig de fer història. Ningú la diu en veu alta. Però més d'un la repeteix a dins i a fora del vestidor: "Es juga igual que s'entrena". Els que en saben diuen que, tard o d'hora, aquesta llei s'acaba complint i que, tan bon punt pot, es cobra la factura. I alguna cosa hi deu haver al jutjar els mals del campió. D'entrenar-se, s'entrena més aviat poc, i en algun cas, com Ronaldinho, molt menys.Adéu al 3-4-3Les estrelles fan la seva vida. El davanter brasiler no va aparèixer dimecres al Miniestadi, per a disgust de milers de nens, i es va quedar al gimnàs amb febre, però a la tarda no va fallar en un acte publicitari a Lloret on, ja sí, va deixar de remetre's al seu germà al parlar del seu futur i va dir que es vol quedar al Barça. Etoo va tenir un dia extra de festa per anar a un altre acte publicitari a Milà i, en canvi, no va poder viatjar a Saragossa per una tendinitis. Els agradi o no, els seus actes deixen via lliure a les suspicàcies.I només falta que Rijkaard, la veu de la sensatesa, contribueixi a complicar les coses i rescati un invent, el 3-4-3, que tothom donava per enterrat. A Saragossa el va estrenar i li va sortir bé a la Copa. Però allà es va acabar. Cada cop que l'ha recuperat ha acabat reculant sobre la marxa i gairebé, gairebé, demanant perdó i assumint totes les culpes. L'equip sencer haurà de demanar perdó si deixa escapar aquesta Lliga. Però no tots els culers l'hi donaran.