Wembley once again

Wembley once again

Lliçó de futbol al temple del futbol. El Barça recupera el regnat d’Europa amb una exhibició de futbol mai vista en una final. La quarta Champions ja és al sac d’un club que és l’enveja del món de l’esport.
Guardiola va prometre que els jugadors no fallarien. I no ho han fet. El Barça més admirat de la història s’ha graduat a la catedral del futbol europeu. Amb estil, amb una superioritat aclaparadora, amb un model de joc que està en els gens de la Masia. I ho ha aconseguit contra un dels clubs més admirats d’Europa, el Manchester United, que ha patit un cop duríssim a la seva imatge.

Wembley ha tornat a picar l’ullet al FC Barcelona, en una combinació perfecta de tradició i modernitat. De l’antic Wembley, al nou. Del camp on el mític Dream Team de Johan Cruyff va batejar-se a Europa, al nou estadi londinenc, símbol de l’essència del futbol barrejada amb la modernitat del segle XXI. El futbol d’inspiració romàntica dóna pas a un futbol d’avantguarda. Només 19 anys separen aquest trajecte.

A l’alçada dels clàssics

En aquestes dues dècades, els clubs egemònics de la Champions han obert la porta també al Barça. Ja en té quatre, una xifra que comença a fer justícia a la tradició i el pes específic d’una institució com aquesta, que mereix, com a mínim, estar a l’alçada dels clàssics. I ha arribat a aquest estatus en un esprint contemporani, de la mà de Johan Cruyff, Frank Rijkaard i Josep Guardiola. Tots tres entrenadors donen un fil de continuïtat a aquesta història, lligada amb coherència i una manera similar de veure el futbol.

Però, sens dubte, ha estat Guardiola qui ha tret més lluentor a la fòrmula de l’èxit que va inventar Cruyff. El tècnic de Santpedor ha impregnat de tinta el tampó identitari de l’equip; només així s’entén que es pugui alinear d’inici a 7 jugadors de casa en dues finals consecutives de la Lliga de Campions. Ha posat els jugadors al servei de l’equip, amb una defensa treballada que -encara que sembli contradictori- dóna sentit al joc ofensiu. Ha sabut treure el màxim rendiment dels cracs, amb empatia i dots innates per a la comunicació. Tot amanit amb més hores de laboratori que ningú. Només amb aquesta manera de fer s’explica que ja hagi sumat 10 títols com a entrenador amb només 3 anys a la banqueta del Barça. Precisament el desè títol és el que li dóna un salt qualitatiu a la seva trajectòria: és el primer entrenador blaugrana amb dues Champions al seu palmarès. I tot amb molta precocitat. De fet, amb 40 anys, és l’entrenador més jove que ha aixecat dues vegades l’orelluda, superant José Mourinho.

La figura de Guardiola també s’engrandeix al costat de la de Ferguson. El tècnic en actiu més llorejat del futbol europeu és a punt de cedir el relleu al tècnic del Barça. L’entrenador galès encarna com pocs els valors d’un club –alguns parlen del ‘Ferguson United’-, una característica també vàlida per a Guardiola que, a més, aporta un estil i una manera de jugar irrenunciable, cosa que no està tan clara en el cas dels Red Devils. El Barça sempre és recongnoscible, amb una manera de fer envejada.

Cracs universals

Seria injust parlar de l’èxit d’aquest Barça sense fer-ho dels seus jugadors. Guardiola tampoc ens ho perdonaria. Parlar de Messi, Iniesta, Xavi, Villa, Pedro, Piqué... els noms que tots els nens que somien amb el futbol tenen avui al cap. Però per damunt de tot, tothom parlarà de Messi. L’argentí va prometre que parlaria, i ho ha fet sobre la gespa, de la millor manera que sap fer-ho, amb un gol, el 53è de la temporada i el 12è de la Champions, rècord absolut de la competició.

La “final de la dècada”, com va definir Ferguson el partit d’avui, és també per al Barça, que regna al futbol contemporani. L’escenari, bressol del futbol europeu, i el rival, un equip amb un camí paral•lel al del FC Barcelona en les últimes dues dècades, ajuden a dotar de solemnitat una victòria impregnada d’essències i de valors. Només cal recordar el mosaic que s’ha vist abans de començar: “We love football”. Un missatge que perdurarà durant molts anys.