El valor incalculable de Messi

El valor incalculable de Messi

En moments com aquests en què no s’admet cap error ni a la Lliga ni a Europa, resulta incalculable el valor de Messi. La seva grandesa. No només per la seva decisió de carregar-se l’equip a l’esquena. Per donar la cara quan és més necessari. També per aquell punt de generositat que l’acompanya, com el detall de deixar llançar el penal a un company que necessita recuperar la confiança, un gest que s’aprecia al vestidor i que parla de la grandesa del que el fa. Aquest doble valor de Messi, que mereix un article en un pròxim dia, enforteix un equip que necessita tota la seva concentració per a aquesta recta final. La necessita a la Lliga perquè el Madrid no està disposat a regalar res. I si ho fa, pitjor per a ell. A la Champions, perquè estàs a quatre partits de la final i tots els detalls compten. En dos mesos exactes a partir d’avui, tots els premis repartits. Per al Barça, 16 partits com a màxim. I optant als dos premis grossos. És el que se li exigeix a un equip gran: no pas que ho guanyi tot, sinó que, a dos mesos del final, estigui ficat en la lluita. I no pot guanyar-ho tot perquè n’hi ha altres i no pocs com el Barça.

A Anglaterra, el Manchester i el mateix Arsenal opten als mateixos títols que els blaugranes. A Alemanya, el Bayern. A Itàlia, l’Inter. I a França, el Girondins i el Lió. Menys el CSKA de Moscou –la seva Lliga tot just acaba d’arrencar–, set dels vuit millors equips d’Europa opten al mateix que el Barça. I la Champions només la pot guanyar un.

Sent any de Mundial, el calendari s’atapeeix al màxim. Per al Barça representa la tornada a la seva normalitat: dos partits per setmana. Puc equivocar-me perquè sempre hi pot haver lesions traïdores, però em fa la sensació que, des d’avui fins que el Barça caigui a Europa o arribi a la final, veurem poques baixes per lesió. Arriba el millor de l’any, el futbolista ho sap i no s’ho vol perdre. És aquest plus de concentració o motivació que, sense poder demostrar-se del cert, fa que es recuperi ràpidament si cau.

¿Quan hi ha hagut més lesions al Barça aquest any? En el període que va de l’eliminació de Copa davant el Sevilla a la tornada de vuitens de la Champions. Curiós, ¿no? Justament en les anomenades setmanes llargues, on hi havia més temps per entrenar-se i recuperar-se perquè només hi havia un partit setmanal. ¿Explicacions? Més enllà que el febrer és el mes més complicat del calendari per moltes raons, hi ha intangibles com una pèrdua de frescor que té molt a veure amb una intensitat més baixa o una relaxació més gran.

Castells en l’aire

La part bona d’aquesta fórmula de sortejar els quarts i els encreuaments fins a la final és que cadascú es pot fer la seva pel·lícula. Els seus castells en l’aire. I si tots escrivíssim el pronòstic en un paper i el recuperéssim el dia de la final, hi hauria força errors. El primer, donar per fet teòriques superioritats i/o inferioritats. Feta la tria fins a quedar-te amb vuit equips, aquí no hi ha ningú coix ni manc. A l’altre l’il·lusiona guanyar i passar tant com a tu. El desempat sorgeix de la capacitat d’imposar les teves virtuts i amagar els teus defectes. I fer-ho contra l’equip que et toca segur (Arsenal), no contra el que esperes que tocarà després (Inter).

En l’aspecte futbolístic, l’Arsenal-Barça és un premi per a tots els amants d’aquest esport, més enllà dels colors. El que va veure el Chelsea-Inter, per exemple, ho apreciarà de seguida. ¿Emocionant? Segur. En un format d’eliminatòria directa on només en passa un i tractant-se del partit de tornada, tota l’emoció i més. ¿I de futbol? Horrorós, perquè ni l’un ni l’altre van ser capaços d’encadenar més de tres passades seguides.

En el cas de l’Arsenal, la qualitat tècnica i el tracte de pilota és similar a la del Barça. Si rasques una mica, hi ha més qualitat i experiència en els actuals campions. De mig camp endavant, els efectius de Wenger –llàstima de la lesió de Van Persie– atresoren talent, arribada i gol. El seu problema està en la fase defensiva. És a dir, la capacitat de recuperar pilotes al centre del camp. En això no són forts. Si tu falles una passada horitzontal i la tallen no és tant una virtut seva com un error clamorós teu. Això es pot donar davant l’Arsenal i contra el que sigui.

El Pep va dir la veritat

No puc deixar d’apuntar una cosa respecte a la intenció del Comitè Tècnic d’àrbitres de demanar, amb un informe al Comitè de Competició, que sancioni Guardiola. I tot per dir públicament una veritat, que dos àrbitres –no tots– van mentir al posar en l’acta d’aquell Almeria-Barça el que el Pep no va dir. En aquell partit, el col·legiat es va equivocar al no assenyalar un penal a favor del Barça, a l’expulsar un blaugrana i al no expulsar-ne un de l’Almeria. On un altre muntaria un escàndol, Guardiola no es va queixar. ¿I encara tens ganes que el castiguin? El càstig, aquell dia, ja l’hi vas donar. I va ser fer perdre dos punts al Barça.