L’Arsenal es postula com l’alternativa al futbol espectacle culer en un matx que promet ser una oda al joc ofensiu

L’Arsenal es postula com l’alternativa al futbol espectacle culer en un matx que promet ser una oda al joc ofensiu

Segurament pel fet de ser únic ningú la clava en les previsions per a aquest Arsenal. Encara menys contra un Barça que es mostra com una versió millorada d’un equip adolescent, afectat pels rigors de la màxima exigència, lluny del vigor competitiu dels blaugranes. La seva inclinació pel toc i futbolistes joves l’han convertit en un d’aquells equips que agraden a l’espectador i que durant les últimes setmanes ha renascut i, com sempre, al ritme de Cesc. És la primavera gunner.

Anar a l’Emirates ha estat en els últims temps com anar al cine a veure una bona pel·lícula: augura sobresalts però justifica pagar l’entrada. Ningú t’assegura un final feliç, però sovint hi tenen lloc històries trepidants, girs inesperats i herois insospitats. Aquesta temporada no està sent una excepció i l’Arsenal segueix abonat a la incertesa. En ocasions s’acosta a l’excel·lència, com va passar contra el Porto, i en altres es desploma davant els rivals més exigents. El Manchester i el Chelsea van mostrar un equip incapaç de superar-se en l’adversitat, defensivament molt inestable i amb problemes a les dues aèries: Almunia es fa petit en els grans combats i l’equip no disposa d’un nou que marqui la diferència.

En qüestió de setmanes el club ha estat caminant per la corda fluixa primer (amb eliminació de la Cup davant el City i les dues derrotes contra el Chelsea i el United) i l’esperança després de recuperar posicions a la Premier i el pas a quarts a la Champions. Tercer a la competició domèstica a dos punts del United, s’ha mantingut ferm perseverant en la seva idea de joc sota el lideratge de Wenger. «Aquesta temporada tenim l’oportunitat de demostrar que hem madurat. La nostra força està a ser generosos amb el company. Som on volíem ser i som ambiciosos», assegura.

Amb permís d’Henry, Cesc serà el protagonista. Fàbregas, com se’l coneix a Anglaterra, no imaginava aquest escenari quan corria per camps de terra amb la samarreta blaugrana. Segur que sentirà un pessigolleig a l’estómac quan trepitgi la gespa del Camp Nou.

Un cop al camp saludarà Puyol i Valdés, primer, i lluitarà per la pilota amb Iniesta, Xavi i Busquets, després. Segurament, se li farà difícil filtrar el joc com a ell li agrada. Almenys al Camp Nou. A l’Emirates exercirà el seu paper de líder. No hi ha ningú com ell per trobar solucions quan els partits es desordenen. «És un plaer entrenar Cesc. No és cap coincidència el seu creixement com a jugador. És un talent excepcional i sempre ha tingut el cap d’un futbolista quatre o cinc anys més gran. M’impressiona la seva determinació per millorar», recorda Wenger, el seu pare futbolístic. La seva capacitat golejadora ha millorat aquesta temporada envoltat de futbolistes que defineixen un futbol modern, dinàmic, ple d’homes amb arribada des de la segona línia.

Les baixes de Gallas i Van Persie seran els principals handicaps d’una plantilla plena de futbolistes creatius. «L’Arsenal amb més talent que he entrenat», diu el francès. Com el francès Nasri, d’aparicions memorables, que ha mostrat el seu millor nivell amb la baixa de Cesc.

Arxavin ha encaixat a l’Arsenal amb un futbol esvelt, de toc finíssim, de moltíssima plasticitat. Un jugador tan imprevisible com controvertit. Un altre jugador dels qualificats de diferents és Walcott. Un futbolista de moments, amb tocs del millor Henry. Rosicky és un altre exemple de futbolista determinant en el futbol d’associació, però amb problemes de cara a gol. L’evolució de Bendtner, que s’ha destapat en els últims partits, també marcarà la capacitat d’intimidació de l’Arsenal. A nivell defensiu s’encomanen al migcentre Song, una ajuda inestimable per a futbolistes com el recuperat Cambell o Vermalean, un central fitxat de l’Ajax.

Wenger, la llegenda continua

L’impacte de Wenger a l’Arsenal és només comparable al que va tenir Cruyff al Barcelona. El francès va revolucionar l’Arsenal amb una nova filosofia basada en un futbol de toc, en l’aposta pels joves valors i en vendes milionàries. «No concebo un gran club sense un estil reconeixible al camp. El futbol també és un art, com ho és ballar. Però només quan es fa bé es converteix en art». Abans de la seva arribada, l’Arsenal era un equip típicament anglès, de ritme vertiginós, de passada llarga, un calvari per a l’espectador. Als seus 60 anys pocs discuteixen el seu càrrec malgrat la falta de resultats.

Stan Kroenke, accionista majoritari del club, forma juntament amb Randy Lerner, Tom Hicks, George Gillet l’elenc de milionaris nord-americà al capdavant de clubs de la Premier. A diferència dels seus compatriotes, que han generat gran rebuig, ell ha connectat amb les bases de l’Arsenal i ha obtingut la complicitat de Wenger i la directiva, amb els quals suma més del 50% de l’accionariat. El seu objectiu és aconseguir la continuïtat d’alguns jugadors clau tot i que el club encara genera menys ingressos que alguns dels seus rivals com ara el Manchester.