LES CLAUS DE LA QUECA A ROMA

Estimats amics i amigues

Perdoneu que la crònica arribi 48 hores desprès de lo partit però estic baldade. Ara us ho explico...

En primer lloc mai havia estat tan feliç a la meua vida. Sóc la primera ovella de la família Puyol de la Poble de Segur que ha estat a Roma. Aquesta vegade vaig aconseguir pujar a la cabina amb lo Puyi , lo Keite i lo padrí perquè lo avió era un 'Dumbo' crec que li diuen, molt gran i les assafates molt boniques em varem tractar molt bé. Ambient serè i relaxat. Lo Pep estave molt concentrat i no volia xirinola.

Quan es van obrir les portes de lo 'Dumbo' vaig pensar que havíem arribat al país de lo Keite. Batua Déu quina calor !! 36º i sí, érem a Roma. Bé, vaig pensar, anem bé aquests de lo Manchester no estan acostumats a aquesta calor. Jo, lo Puyi i lo Keite i tot l'equip ja estem acostumats.

Roma era una festa. Tots "tiffaven" pel Barça. Jo anava vestida per l'ocasió: la meva capa-bandera del Barça, lo meu barret d'arlequí blaugrana i més tiesa que la garrota del padrí. Vaig sortir amb ell per fer un vol per la Via Venetto i tots los romans em cridaven: Brava! Estava molt emocionada.

Los jugadors es van quedar amb lo Pep per fer els seus encanteris secrets.Com que feia tanta calor li vaig dir a lo padrí que anéssim a la Fontana de Trevi, que estaríem més fresquets i dit i fet, un taxi ens va dur. Allò semblave la Rambla de Barcelona tot ple de culers, molts mullant-se els peus per refrescar-se, perquè no penseu que es molt profunda, es com una safaina de lo meu poble. Lo padrí el notava una mica decebut i li vaig preguntar perquè. Em va dir que trobave a faltar una tal Annita. Deu ser alguna de les seves novies perquè lo padrí encara fa patxoca i li agrades molt les xiques.

Vam anar a sopar i a dormir d’horeta per estar en forma l'endemà per anar a veure pel matí lo lujo del Vaticà i després cap a l'Estadio Olimpico di Roma.

27 de maig gloriós a les 6 de la tarde, lo padrí amb la barretina dels diumenges, bravissimo! i jo amb la meva capa, barret i les entrades especials de premsa que havíem aconseguit, ens vam anar a agafar lo Metro per anar a buscar les llençaderes que ens portarien al estadi.

Em feien figue les cames de l’emoció que sentia, el meu cor bategada a mil per hora, era la meua primera final de Champions. L’ambient a les llençaderes i a la Zona Barça que havien habiltat a tocar de l’Estadi era festiu, la gent anava confiada en que veuríem algo de gros. Però estimats amics i amigues culers el que vam veure no és que va ser gros, va ser colossal, superlatiu, celestial. Los nostres jugadors donant una lliçó de futbol als que el van inventar.

Lo Samu va obrir la porta del cel i lo Messi la va enfonsar del tot. L’estadi s’ensorrava pel gol sud on estàvem tots los culers. Kopa, Lliga i Champions!!! Ara ja era més que una cançó...Era una realitat. Los nostres nois, los Messi, Keite, la Iaia, lo Xavi, lo Gusiluz, lo meu estimat Puyi dirigits per lo Pep ens acabaven de portar a l’extasi. Jo em vaig haver de prendre una pastillete sota la llengua per no desmaiar-me i lo padrí les seves gotes per a la tensió. Ens vam abraçar amb gent de Zafra, de Ponferrada, d’Andorra, de Gibraltar, sense los monos, de Badajoz, de Sevilla, del Japó... Ja ho sabeu, tant se val d’on venim, si del sud o del nord, una bandera ens agermana. El que va passar després de lo partit no ho puc explicar... Només dir-vos que si el cel existeix s’assembla molt al que vam viure aquella nit. Paraula de Queca